El problema

El conjunt de professionals de l’educació ha demostrat el seu compromís amb el país assumint solidàriament les retallades en moments de recessió econòmica, gestionant els centres en plena crisi de la COVID, acollint l’alumnat nouvingut, entomant el repte de les noves tecnologies i apostant per la cohesió social. Ara bé, fa quatre anys vam sortir al carrer per protestar pel maltractament rebut per part del Departament. Diverses mesures oficials han complicat la tasca educativa, burocratitzat el sistema i menyspreat la feina dels docents. Durant aquests anys esperàvem que els canvis al capdavant de la Conselleria es reflectirien en millores en els centres. Però no ha estat així.

La situació ha anat empitjorant tot i els advertiments per part de diversos col·lectius docents i d’algunes famílies. Els resultats de les proves externes no fan més que constatar el que és evident a les aules. Malgrat l’esforç de milers de professionals, el nivell està baixant. Poder impartir les classes amb normalitat amb l’actual complexitat de l’alumnat esdevé un repte inassolible. La burocràcia no aporta res i, en canvi, malbarata recursos públics. El Departament encarrega costosos estudis i impulsa projectes que, en comptes de resoldre els problemes, emboliquen més la feina diària en els centres. Els diners van a parar a qui no toca. Mentrestant el poder adquisitiu dels docents va minvant.

A l’educació infantil i primària la situació és especialment greu. S’atén l’alumnat que, per edat, és més vulnerable. El fet de no aprendre comporta unes llacunes en el seu desenvolupament que difícilment es podran resoldre més endavant. A més, ha prevalgut una visió lúdica i festiva de l’ensenyament menystenint l’adquisició de continguts i d’hàbits. La feina dels i de les mestres s’ha degradat desposseint-la de la seva professionalitat i del seu caràcter pedagògic i instructiu.

Per tot això, milers de docents hem tornat a sortir al carrer per manifestar el nostre malestar i la nostra preocupació. El que avui és un drama a les aules, demà serà una tragèdia per a tota la societat. No es pot viure d'esquena a l’educació.

Volem fer públiques les nostres reivindicacions, articulades en deu punts, per tal que tots els agents socials estiguin assabentats del que està passant en els centres i instin els responsables polítics a afrontar un canvi decisiu per al bé de tots plegats.

1- L’escola és, prioritàriament, un espai d’ensenyament i aprenentatge orientat al desenvolupament intel·lectual, personal i social de l’alumnat, així com a la transmissió del coneixement i del patrimoni cultural. Aquesta funció ha de constituir el nucli essencial de l’organització i de l’activitat dels centres educatius i ha de ser preservada davant qualsevol dinàmica que en desvirtuï la finalitat. Les activitats de lleure o les tasques assistencials no poden suplantar la seva funció principal. Els mestres i les mestres són professionals de l’educació i no se’ls pot sobrecarregar amb treballs que corresponen a altres perfils laborals.

2- L’etapa d’Educació Infantil és una part essencial del sistema escolar. Des de fa temps, es detecta un retrocés en l'autonomia de l'alumnat que entra als 3 anys i una manca d’hàbits que col·lapsa la tasca pedagògica convertint la docència en una feina purament assistencial. Aquest fet endarrereix el procés d’aprenentatge i molts alumnes passen a les etapes superiors sense haver assolit les bases prèvies per al correcte desenvolupament de la lectoescriptura ni d’altres habilitats cognitives imprescindibles.

3- Els currículums acadèmics no sempre responen a les necessitats de l’aula ni estan connectats amb la vida real. Solen ser abstraccions que reclamen moltes hores de feina per a elaborar les programacions, un altre tràmit burocràtic que resta hores i energies a la funció principal dels docents. En nom de la pedagogia, manca temps per preparar les classes i reflexionar sobre la situació de l’alumnat.

4- Quan arriben els períodes electorals, els polítics s’afanyen a inaugurar edificis escolars, però, després, sembla que es desentenguin pel que fa a la inversió en manteniment, neteja o dotació d’equipaments. A més, la lògica de l’arquitectura no sempre coincideix amb les autèntiques necessitats dels centres. Aquesta situació es fa prou palesa quan les modificacions del calendari escolar no van acompanyades de les adaptacions pertinents per poder garantir unes condicions ambientals saludables durant tot el curs.

5- L’escola inclusiva, malgrat pretendre la integració de tot l’alumnat en els centres ordinaris, ha incrementat la complexitat de les aules fent inviable l’atenció adequada als infants amb necessitats educatives específiques i, de retruc, a la resta. Els serveis externs amb prou feines diagnostiquen alguns casos i traslladen la responsabilitat als mestres i a les mestres que estan a l’aula. El personal de suport és del tot insuficient, en el millor dels casos tan sols intervenen unes poques hores a la setmana en l’atenció directa. Quan no es disposa dels recursos ni de les condicions adequades, la inclusió esdevé merament formal i genera, de fet, situacions d’exclusió educativa. Cal replantejar-se el model d’aula inclusiva perquè, en molts casos, resulta inoperant, cruel per als més vulnerables, sobrecarrega els docents i alenteix el procés d’aprenentatge.

6- En molts casos, la formació permanent suposa una càrrega afegida dins de la jornada laboral dels docents sense que es tradueixi en una millora efectiva de la pràctica educativa ni en una resposta als reptes reals de l’aula. Sovint l’oferta sembla estar determinada per les consignes polítiques que, al seu torn, amaguen interessos econòmics d’entitats especialitzades en el tema, però amb nul·la experiència a l’aula.

7- Sense pretendre negar la riquesa del ventall de recursos didàctics, cal dir que s’ha bandejat la instrucció directa, els llibres de text i els deures. És necessari garantir l’ús de les eines didàctiques més efectives independentment de les modes pedagògiques. Les decisions han de comptar amb l’opinió i l’assentiment per part dels mestres i de les mestres. El mateix podríem dir dels horaris, com és el cas de la jornada continuada amb les seves implicacions pedagògiques.

8-     La incorporació de recursos tecnològics a l’aula s’ha de sotmetre al principi de precaució, s’ha de fonamentar amb evidència científica consistent, ha de ser ajustat a les recomanacions mèdiques actuals, ha de garantir la protecció de les dades personals i ha de considerar l’impacte mediambiental. No es poden malbaratar recursos comprant i imposant determinats dispositius basant-se en una malentesa innovació per, poc després, haver de fer marxa enrere. Els nostres alumnes no poden ser objecte d’experimentació.

9-   La col·laboració entre les famílies i els centres educatius és un element fonamental per afavorir el desenvolupament integral de l’alumnat. Aquesta relació ha de basar-se en el respecte mutu, la confiança i el reconeixement del criteri professional dels docents, així com en la diferenciació clara de les responsabilitats pròpies de cada àmbit. Cal preservar l’autoritat pedagògica del professorat, en tant que principal actor en el procés d’aprenentatge, i garantir que les decisions educatives es prenguin seguint criteris professionals. Des de les famílies s’han de fomentar els hàbits, els valors i les actituds que afavoreixin l’aprenentatge, la convivència, l’esforç i el respecte a l’entorn escolar.

10- La major complexitat de l’aula s’ha de contrarestar, si més no, amb la reducció de ràtios, i la dignitat de la professió docent s’ha de reflectir en un sou digne i en establir uns horaris racionals, en cap cas aplicats a expenses del voluntarisme ni de la bona fe dels mestres i les mestres.

Demanem el suport dels docents, i de la ciutadania en general, per tal que l’opinió pública prengui consciència de tots aquests problemes. Exigim que la classe política, amb o sense responsabilitats de govern, assumeixi la urgència de trobar solucions d’acord amb els mestres i les mestres, els professionals de l’ensenyament, els autèntics experts en educació.